FAMÍLIA ROBAFAVES

La Família dels Gegants de la Ciutat està formada per en Robafaves, el cap de família; la seva dona, la Geganta; la seva filla, la Toneta i el marit d'aquesta, en Maneló, a més de tota una cort de nans que sempre els acompanyen ballant alegrament i que contrasten amb la solemnitat dels gegants.
Tots ells són patrimoni cultural de la ciutat, i és per aquest motiu que tenen un protocol de funcionament específic, aprovat pel Ple de l'Ajuntament. Actualment, l'Institut Municipal d'Acció Cultural és qui té cura de la seva gestió i del seu manteniment. La Família Robafaves surt de Mataró molt poques vegades i no la trobarem gairebé mai a les plantades multitudinàries. Això sí, sol assistir a moltes de les festes dels barris i els carrers mataronins.
La història d'aquestes figures es perd una mica en el temps: la primera notícia de l'existència de gegants a Mataró data d'entre el final del segle XVII i el principi del segle XVIII. En un text de 1741 ja s'esmenta la existència de tres gegants. La Família actual, formada per en Robafaves, la Geganta i la Toneta, apareix per primera vegada, oficialment, per la festa de Les Santes de l'any 1853 i representa una família de la noblesa medieval (diem que els gegants són d'aquest any, tot i que es sospita que s'han vist un o dos anys enrera, però no hi ha cap document fiable que ho certifiqui).
L'any 1884, també durant les festes de Les Santes, es presenten amb uns nous vestits i pentinats, a l'estil de l'última moda del moment (les modistes Señoritas Margenat fan els vestits i els pentinats el perruquer Diamant); aquest canvi d'imatge es critica molt a l'època ja que, segons es diu, la roba és molt lletja i dóna als gegants una aparença una mica ridícula.
Al juliol de l'any 1893 hi ha l'esperada renovació dels gegants; aquesta vegada, no només es canvien els vestits, sinó que es fa una recomposició de les estructures, així com una profunda reforma dels caps i de les mans a càrrec de l'artiste mataroní Josep Vinardell. El disseny dels vestits és de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i l'execució final la porta a terme la modista Pelegrina Malatesta de Barcelona.
El 1900 arriba novament una gran i necessària restauració, ja que segons cròniques de l'època, els gegants ja fan pena. L'arquitecte Eduard Ferrés i Puig és el dissenyador de la nova indumentària d'en Robafaves i la Geganta, que confecciona novament la modista Pelegrina Malatesta; el vestit de la Toneta només es retoca. La testa d'en Robafaves també es restaura i es pinta novament pel pintor Josep Vinardell. Els gegants es presenten al public el dia 26 de juliol; en Robafaves té l'aspecte d'un conceller i les gegantes d'elegants dones de l'època.
Durant els anys següents, els gegants reben petites restauracions. La més destacada és la que es porta a terme l'any 1912 en que la Pelegrina Maladeta confeciona uns nous vestits i en Josep Vinardell restaura i pinta les testes.
L'any 1919, entre el Corpus i Les Santes, es realitza una renovació total dels gegants. Aquesta reforma és coordinada per en Manuel Diamant i Adrià que es basa en unes figures realitzades per l'artista Labarta; els gegants tornen a tenir una imatge medieval clàssica, i en Robafaves adopta l'aparença d'un gran monarca barbut.
El 1930, arriba una de les reformes més importants, la que fa que els gegants adoptin la fisonomia actual. Dirigida per l'artista barceloní Salvador Alarma i portada a terme per Josep Diamant i Llobet, la reforma afecta per complet els gegants, que són presentats a la plaça de l'ajuntament dos dies abans de Corpus.
L'any 1949, Diamant en reconstrueix urgentment els caps i les estructures i, un any després, el 1950, construeix un gegant nou per a la ciutat: en Maneló (dissenyat per l'escultor barceloní Lluís Sabadell), futur marit de la Toneta, que és presentat el dia 26 de juny. El casament se celebra el dia 27 de juliol, durant les festes de Les Santes. A partir d'aquesta data, i fins als nostres dies, la Família Robafaves tindrà sempre quatre membres.
Finalment, l'any 1964, els quatre gegants es reconstrueixen totalment. Cal destacar que en Robafaves i la Geganta actuals són els mateixos que aquests de 1964. La construcció de les noves figures va a càrrec de Josep M. Diamant i Montañés, que en fa unes rèpliques exactes, tret de la Toneta, a la qual li fa un cap més proporcionat amb les dimensions del seu cos. Les noves estructures són de ferro i, els cossos, de fibra de vidre. L'aspecte final de la parella jove canvia considerablement en comparació amb l'antiga, sobretot la Toneta, que sembla sortida d'un conte de fades.
El 1980, la parella jove és reconstruïda completament una altra vegada; aquest cop, pel mestre solsoní Manuel Casserres i Boix, que només manté les estructures de ferro dels gegants antics de 1964. Aquests gegants nous estan fets de cartró i es basen en l'aparença que tenien als anys 1950. Els vestits són obra del sastre Llorenç Illa, de la ronda de Sant Pere de Barcelona, i la Toneta torna a portar una melena llarga i rossa (la perruca és feta per Ramon Cisterna). El 25 de juliol, el primer dia de la Festa Major de Les Santes, es presenten en públic. Són en Maneló i la Toneta que tenim actualment. Un any més tard, el 1981, el mestre Casserres en retoca les testes per donar-los una aparença menys seriosa. L'any 1982 en Casserras repassa i pinta els caps de fibra de vidre d'en Robafaves i la Geganta, i Llorenç Illa, renova el vestuari a l'estil dels que portaven als anys 50.
L'any 1992 en Casserres, fent ell mateix la feina de sastreria, renova el vestuari de tots els gegants, tret el d'en Maneló.
(Tota aquesta informació està més detallada en el llibre d'en Nicolau Guanyabens i Calvet, titulat "Els Gegants de la Ciutat de Mataró")En Robafaves és un gegant de rostre ferreny, alt i gros, amb una indumentària de guerrer medieval (casc, capa, cota de malla, espasa...), que s'inspira en la figura i el caràcter del rei Jaume I el Conqueridor. Té el pit engalanat amb tres o quatre medalles, segons l'ocasió, i du un pergamí (en el qual s'explica la llegenda del seu nom) a la mà esquerra, mentre que, amb la dreta, s'agafa la capa.
Una de les llegendes més curioses d'en Robafaves és la que explica l'origen del seu nom: una vegada, els gegants de Mataró van anar a ballar a Argentona i quan, un cop acabada la festa, tornaven cap a casa, els portadors es van enamorar d'unes faves precioses que verdejaven en un camp proper a la carretera. Com que no van poder resistir la temptació, van abandonar les figures al mig del camí i es van llençar al camp per robar una bona quantitat de faves, que van amagar sota la faldilla del gegant. Es van conxorxar amb el flabiolaire i li van dir que anirien a mitges, però que no els descobrís. A l'entrada de Mataró, un estol de mainada va rodejar la gegantesca parella i, amb molta insistència, els va demanar que ballessin. Els geganters s'hi van resistir, perquè, amb la sobrecàrrega que portaven, no els venia bé de ballar. Una autoritat que s'esqueia per allà a prop els va fer ballar i, mentre ballaven, amb les sotragades, les faves van caure per terra. L'admiració i la broma foren grans i, des d'aleshores, al pobre gegant, que no tenia culpa de res, li va quedar el mal nom de Robafaves. Aquest nom apareix documentat, per primer cop, en la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, però la primera dada documental de gegants a Mataró és de 1683. En aquest any, ja es parla de gegants en plural. Com que arreu de Catalunya s'estila la parella de gegants, entenem que ja n'hi ha un que representa una dona.
La Geganta és la parella inseparable d'en Robafaves i té la fisonomia d'una reina clàssica amb corona, vel blanc i capa de vellut; Cal destacar-ne el bonic ram de flors naturals que porta sempre a la mà esquerra i el mocador artesanal que va fer un grup d'àvies de la ciutat, a la dreta.
La Toneta és la filla d'en Robafaves i la Geganta i l'únic membre de la família del qual se'n coneix la data d'origen de manera gairebé segura: 1853. Sembla que és de les primeres gegantones, filla d'una parella de gegants, que hi ha a Catalunya. Aquesta geganta és anomenada, simplement, gegantona o gegantoneta, i d'aquí en deriva el nom actual: Toneta. El 1957, la Toneta ja apareix amb la melena llarga i rossa que li dóna l'aspecte jovial i modern que tothom coneix. Va vestida amb uns tons rosats i marronosos i, com la seva mare, porta un ram de flors naturals a la mà dreta, mentre que, amb l'esquerra, s'agafa coquetament la faldilla.
En Maneló és el company i marit de la Toneta, la filla d'en Robafaves. Fill de Terrassa, es casa amb la gegantona de Mataró enmig d'una gran cerimònia festiva durant la Festa Major de Les Santes de l'any 1950.
El nom i la provinença simulada de Terrassa no són totalment arbitraris: el nom, d'origen ben desconegut, és heretat del que tenia el fill dels anteriors gegants de Mataró (en aquella època, Manueló), segons les referències escrites del baró de Maldà. El fet que sigui de Terrassa es deu a un intercanvi de favors entre els dos ajuntaments: la Família Robafaves va a la gran trobada de gegants que es fa el dia 2 de juliol a Terrassa i, a canvi, els gegants de Terrassa vénen el dia de Les Santes a casa del seu fill com a consogres. L'antic Manueló, fill dels gegants de Mataró, apareix documentat en un dietari de 1799, però el més probable és que també sigui present, el 1741, a la celebració de l'arribada de les Caputxines a Mataró, un acte en el qual se sap que hi participen, clarament, tres gegants.
Els quatre gegants mataronins ballen al so de flabiolaires en les cercaviles i les dormides, perpetuant la tradició de la ciutat. A La Dormida, els gegants petits dansen El Xotis d'en Borina i, el grossos, La Masurca; tots dos procedents del repertori del flabiolaire Quirze Perich. Després, conjuntament, ballen El Ball de Quatre de Carles Arabia. Totes les peces han estat coreografiades per Montserrat Calsapeu.Els Nans
La primera notícia de l'existència de Nans a Mataró és de 1864. Són tres parelles: ells van vestits de comtes i elles duen còfia. L'any 1900 són restaurats. La indumentària va a càrrec de Jaume Llagostera i la pintura de les testes, de Josep Vinardell.
El 1912, hi ha una altra reforma de pintura i vestimenta, i dos nans masculins canvien considerablement d'aparença. El Comte es manté, però els altres nans passen a ser un modest alcalde rural amb barretina i un home distingit amb barret de mitja copa, que aleshores s'associa amb un mataroní de l'època, un ric fabricant representant del conservadorisme polític, el senyor Carrau. Més endavant, també aquest torna a canviar. Aquesta vegada, el barret de mitja copa es converteix en un turbant blanc, i la pell de la cara se li enfosqueix per transformar-se en el Moro, tot i que, finalment, per Les Santes de 1984, en Carrau torna a aparèixer. L'any 1930 hi ha una reforma dels nou nans d'aquests moments, dirigida per Josep Diamant i Llobet, que en renova els vestits, el calçat i les perruques.
A partir dels anys 1950, hi ha moltes transformacions d'uns nans per altres. Neixen el Xinès, el Pierrot, el Moro, el Bufó, el Follet... Apareix i torna a desaparèixer un capgròs calb, amb uns llargs ullals, molt lleig. Després d'aquesta època de confusió, el 1964, Josep M. Diamant i Montañés realitza una recreació dels antics nans en polièster, per minorar-ne el pes i augmentar-ne la resistència. D'aquesta manera, la comparsa es queda definitivament amb 11 figures.
Actualment, els Nans de la ciutat són 18 personatges petits i rabassuts.
La Vella Verda, la Vella Blava, la Bruixa i la Mulata, que encara conserven l'aparença inicial, i el Pagès, el Xinès, el Moro i el Bufó, són els primers en aparèixer.
El Macer Seriós i el Macer Rialler, que juntament amb en Patufet, arriben a Mataró amb tren per la Festa de Les Santes, de l'any 1922. Segurament comprats a la botiga El Ingenio de Barcelona, els macers (llavors anomenats porrers) recuperen les figures, ja desaparegudes, dels verguers del segle XVIII, que acompanyaven els jurats, equivalents als regidors actuals, obrint pas en les funcions públiques. I en Patufet, com tothom sap, és un dels personatges més populars del públic infantil, popularitzat pel setmanari que porta el mateix nom. Són els únics membres de la colla que no són estrictament nans.
El Follet apareix el 1949 i es torna a recuperar, de mans de Manuel Casserres, el 28 de juliol de 1984, per a la Capgrossada de Les Santes d'aquest any, juntament amb l'Arlequí o Pierrot, el Comte i en Carrau.
Per Sant Jordi de 1992, la Sala Cabañes regala a la ciutat en Jonàs i en Mataties, amb motiu del 75è aniversari de l'entitat. Els nans d'aquests dos personatges populars d'Els Pastorets de Mataró són obra, també, de Manuel Casserres.
En Biada es tracta d'una donació que el setmanari Capgròs fa el 26 de juliol de 1998. Obra de Sergio Laniado, representa el famós impulsor de la primera línea de ferrocarril de la península, Miquel Biada.
Com els gegants, els nans s'acompanyen d'un grup de flabiolaires en les cercaviles i també tenen un ball propi. S'anomena la Polca o Pasdoble d'en Borina. L'any 2005 s'estrena un altre ball propi perquè dansin els tres nans nous -apareguts el 1992 i el 1998- titulat la Rumbeta dels nans nous, d'Alba Pujol. La coreografia també és de Montserrat Calsapeu.

PERAMÀS-ESMANDIES

En Lucius Marcius és un personatge real de qui en sabem ben poca cosa, tot i que sembla que ha tingut un paper molt significatiu per a la ciutat. Com a resum, podem dir que Mataró es funda a l'època republicana romana, possiblement entre els anys 125 i 7 abans de Crist, i s'anomena Iluro. En aquesta època, les ciutats estan regides per un Senat, format per 100 persones escollides pels ciutadans. Aquest Senat tria, cada any, els duumvirs, que són dos magistrats de màxima categoria que tenen un càrrec equivalent al dels alcaldes actuals. Molts segles després, l'any 1814, a la Riera, just davant d'on avui hi ha l'Ajuntament, es troba una làpida on s'esmenta el nom d'Iluro i d'un dels seus duumvirs: Lucius Marcius.
Cap al final dels anys setanta, els veïns del barri de Peramàs tenen la idea de fer un gegant que representi el barri en els diversos esdeveniments populars i festius de la ciutat i, com que en aquesta zona hi trobem el carrer i el passatge de Lucius Marcius, decideixen que el gegant també pot ser aquest personatge. Finalment, es construeix l'any 1979 i és el primer gegant de barri de Mataró de l'època democràtica (després vindran la Laia Sigil•lata, en Mossèn Biscúter, l'Escorxador, el Paler, etc.).
S'estrena el dia 26 de juliol, per Les Santes, en un acte pels voltants del barri, en què està acompanyat per la Família Robafaves, els Nans i la Momerota. Dos dies més tard, participa, també, en la primera concentració de gegants mataronins de Les Santes. Aquests primers anys de vida són d'una gran intensitat: participa, a més de les festes del barri, a les de Cerdanyola, del Pla d'en Boet, etc. Quan no ha de sortir, el gegant s'està a la històrica casa pairal de les Esmandies.
Cap al final de 1981, el gegant deixa de sortir i, de mica en mica, s'apleguen piles i piles d'objectes al seu voltant, fins que queda pràcticament enterrat. En aquest temps, les Esmandies es converteix en un edifici del tot desprotegit, per on passa tota mena de gent, i ben aviat es comença a deteriorar, fins que se n'arriba a fer malbé tot el mobiliari i, malauradament, el gegant no se salva d'aquesta destrossa.
Després d'aquesta desaparició, el barri de Peramàs resta sense gegant ben bé dues dècades, fins que, un cop recuperat l'edifici de Les Esmandies, la nova associació de veïns decideix recuperar, també, la seva figura antiga i carismàtica; decisió que es fa realitat el 17 de juny de l'any 2001, quan el nou Lucius Marcius torna a aparèixer en una cercavila sonada, en la qual participen un munt de gegants mataronins, inclosa la Família Robafaves.
Aquesta vegada, s'encarrega la seva construcció a l'artista Antoni Pruna, que li fa la testa i els braços. Després, va a parar a mans de Sergio Laniado, que el pinta, el maquilla i li fa l'estructura d'alumini. La vestimenta, lleugerament diferent a la d'en Lucius de 1979, s'ha estudiat bé, per tal que s'escaigui a la que duria un personatge amb la categoria d'en Lucius en aquella època llunyana de l'Iluro romana.
Des de la seva nova aparició a la ciutat, en Lucius Marcius és un dels gegants més actius de la ciutat, i cada any està present a gairebé totes les festes dels barris de Mataró, com també a nombroses festes d'escoles i sortides fora de la ciutat.

CERDANYOLA

El Mossèn Biscúter, obra del constructor solsoní Manuel Casserres i Boix, de l'any 1985, representa un personatge cabdal del barri de Cerdanyola, mossèn Juan Luis González Haro. Aquest gegant substitueix l'anterior Pare Biscúter (fa anys, se'l coneixia indistintament com a Pare i com a Mossèn), un gegant d'unes dimensions desmesurades, fet per uns veïns del barri l'any 1980.
Al final dels anys setanta, les deficiències de serveis a Cerdanyola (com passa a tots els barris de Mataró) encara són enormes: carrers, clavegueram, falta d'aigua potable... i les revindicacions i mobilitzacions per aconseguir aquests equipaments són cada vegada més grans. En aquest context sorgeix la necessitat de fer un gegant, no tan sols com un element d'animació, sinó també com a representació del barri a la ciutat. Per tant, cal que la figura sigui clarament identificativa i molt coneguda. De seguida, doncs, es pensa en el popular mossèn Juan Luis González Haro, conegut també com a mossèn Biscúter.
Mossèn González és el primer rector de la parròquia Maria Auxiliadora de Cerdanyola. És un personatge cabdal per al barri; durant anys, és artífex i impulsor de nombroses activitats parroquials; sempre està al capdavant de les iniciatives per aconseguir l'escola, les entitats esportives, el teatre, la ràdio, la construcció de l'església, el centre cívic, etc., i és un personatge molt popular, respectat i estimat per tot el veïnat.
El nom de Biscúter fa referència al vehicle homònim -un antic cotxe molt petit i fràgil-, amb el qual es desplaça sempre mossèn González pels carrers de Mataró. Sempre amb sotana, és tan alt que, quan condueix, sembla que vagi dret a dins del vehicle.
El primer cap del gegant, d'una gran qualitat artística, és modelat per un escultor del barri; les mans són de roba i, tot plegat, es munta en un cos impossible. S'estrena per les festes del barri, el 31 de maig de 1980. Després, l'estructura es refà per donar-li una aparença més equilibrada.
L'elecció del personatge és encertada: els veïns el reconeixen i s'hi reconeixen, i, en poc temps, el gegant es fa tan popular i estimat que, l'any 1984, el barri decideix encarregar a l'artista solsoní Manuel Casserres una nova figura, però, aquest cop, que sigui una imatge fidel del vertader mossèn González.
Casserres accepta, entusiasmat, l'encàrrec de refer la figura: mai no ha construït un gegant capellà ni, molt menys, un gegant amb les mans al darrera. Com a anècdota, explica que fins i tot havia espiat algun canonge de Solsona que encara gastava sotana per veure'n el tall i el caient!
El Mossèn Biscúter nou i actual s'estrena durant les festes de Cerdanyola, el maig de 1985, i des d'aleshores no ha deixat d'estar present en nombroses festes, tant de Mataró com d'altres poblacions de Catalunya. Cal destacar que la seva presència és freqüentment requerida, per la seva condició de capellà, en nombrosos batejos de figures d'arreu de les nostres contrades.
La llegenda diu que el vertader mossèn González va arribar a veure el gegant fet en honor seu: ja retirat, que vivia pels entorns de Santa Maria del Mar, el van avisar que la colla desfilava per La Mercè, a Barcelona. No s'ho va voler perdre i hi va anar. Diuen que va somriure en veure's convertit en un gegant.

PLA DE'N BOET

La Laia Sigil•lata és la geganta ibera del barri del Pla d'en Boet i obra de l'artista mataroní Sergio Laniado. Va ornamentada amb unes joies vistoses i uns complements que fan referència al seu origen laietà: braçalets, arracades, un espectacular collaret i una gerra gran amb unes inscripcions amb els caràcters ibers del seu nom i el seu barri. Patrícia Pachón en dissenya el vestit. S'estrena el dissabte 6 de juny de 2009 per les festes del barri, acompanyada, com ja ho va fer la primera geganta fa més de 25 anys, per en Lucius Marcius, a més de tot un seguici de gegants mataronins.
El barri de Pla d'en Boet ja té una certa tradició gegantera, perquè l'any 1980 celebra la seva primera gran festa, coneguda com Les Festes de la Primavera, i, entre els actes, hi ha una gran cercavila per tot el barri. Un dels gegants que hi assisteix és el primer prohom de l'antiga Iluro: en Lucius Marcius, representant del barri veí Peramàs-Esmandies.
Els veïns del barri estan molt contents d'aquesta cercavila, i es proposen, també, de ser representats per un personatge propi (en aquest cas, anònim), però simbòlic de la història del barri. És per aquest motiu que l'associació de veïns no triga a encarregar la construcció d'una geganta a Néfer Rovira, qui, juntament amb Francesc Calpe i Ramona Marquet, que li'n confecciona el vestit, du a terme el projecte. La Laia Sigil•lata s'estrena l'any 1980 i representa una distingida pubilla catalana. El nom i el cognom fan referència al passat històric del barri i als seus antics habitants: primer, els laietans i, després, els romans.
Fem una mica d'història: cal dir que un dels nuclis ibèrics que, cap al final del segle II o al començament del segle I abans de Crist, s'expandeix i es converteix en una pròspera ciutat romana és Iluro. En l'actual barri del Pla d'en Boet, hi trobem la vil•la de Torre Llauder, que forma part d'aquesta ciutat i on, actualment, s'hi troben uns importants jaciments arqueològics.
El nom de Laia prové dels antics pobladors ibers situats a la zona que actualment s'estén entre el riu Llobregat i la Tordera, els laietans; i el cognom, Sigil•lata, fa referència als fragments de ceràmica romana de la qual n'hi devia haver moltes mostres a la zona de l'actual vil•la Torre Llauder.
Poc després del seu naixement, la geganta dorm en uns barracons de la mateixa associació de veïns, però, més endavant, la desen a la coneguda empresa de tints Tintex, actualment desapareguda. Malauradament, cap a la segona meitat dels anys vuitanta, la geganta deixa de sortir i, amb el temps, se'n perd la pista definitivament. La Laia, per tant, té poc temps d'activitat -dos o tres anys com a molt-, a causa, principalment, del seu pes enorme; però és tal l'impacte que produeix, que al barri es parla de recuperar-la durant molt de temps, fins que el 2009 s'aconsegueix aquesta fita.
No és casual que, el 1998, el pare de Néfer, l'artista Josep M. Rovira Brull, faci una escultura immensa, anomenada Laia, l'arquera, situada, també, al barri del Pla d'en Boet.